A LA TRINI. IN MEMORIAM. 8.03.1960 – 22.01.2021.

La Trini, la meva amiga. LA meva amiga. Més de 46 anys juntes, física o telepàticament connectades en una freqüència única. Per entendre el món des de tantes coincidències vitals i intel·lectuals difícils de compartir i menys de confessar. Probablement, també d’endevinar, en conèixer-nos per separat, amb la consciència de les servituds de la vida ordinària que hem construït cadascuna davant del món i que només els més íntims poden copsar. En efecte, màscares convencionals i defenses a mida, per vides malgrat tot excepcionalment afortunades i certament insòlites per venir d’on venim i d’on ens hauria tocat quedar-nos. Urgència de trobades intenses però més escasses del que hauríem volgut, per passar-ho tot periòdicament pel sedàs implacable de cada experiència particular, fins i tot gaudint dels descords temporals que hem tingut en tants anys de xerrar però, sobre tot, de pensar juntes, de revisar sense prejudicis, ingenuïtats i errors incalculables, mai jutjats, sempre motiu de gresca en sobretaules allargades. Dues amigues juntes sense més món al voltant. Les nostres quedades, ella sempre cuidant-se de fer-les possibles enmig del meu caos d’agenda. I sempre arribant la primera.

La Trini i jo ens vam conèixer l’octubre de 1974, quan totes dues teníem 14 anys, estrenant alhora el batxillerat superior de Lletres a un institut públic femení -simètric, paret per paret, a la seva versió masculina on estudiava el Pitu- i estrenant també unes expectatives il·limitades com a noies més del futur que d’aquell present, que s’obria pas amb l’esperança incerta però ferma del final de la dictadura. Ella feia menys de dos anys que havia arribat a Catalunya i durant deu anys ens vam parlar en castellà, però va abocar-se al català des de la literatura i el va fer seu fins estimar-lo, com s’estimen les llengües en llibertat, fins que un dia em va dir: escolta, parlem-nos en català. Així, ja està. De fet, ja se n’havia fet mestra. La passió per explorar llengües i maneres d’imaginar el món l’ha ben transmesa als seus fills!

Aleshores ens el menjàvem, el món, i ens donàvem ales. No recordo cap conversa sobre nois, sobre arreglar-nos, sobre lligar… ni una. Parlàvem de nosaltres vistes per nosaltres, construint-nos nosaltres, mirant-nos sense artificis. Això no és freqüent, a les dones se’ns socialitza per altres menes d’amistats. I parlàvem de les trampes, de les pantalles, dels ensurts, del patiment i de les possibilitats, de la necessitat radical de saber, de saber des de nosaltres, i de la contradicció igualment radical entre el risc del coneixement i la felicitat imprescindible per sobreviure i crear. No érem de les que anàvem juntes al lavabo a retocar-nos el maquillatge, a veure si m’enteneu. Gaudíem reduint el que anàvem coneixent, des de diferents maquillatges, a la mida i el contingut del lavabo. Això sí. Aquí ella riuria bastant.

La Trini, una amant de les paraules precises, permetent-se només baixar la guàrdia a través de la poesia d’altres i de la seva en la intimitat, també podia sortir de la contenció educada i distant, i llavors el seu judici era inapel·lable. Hem recordat durant anys la seva vomitada a classe de llatí després d’observar el patètic comportament egòlatra i masclista d’un professor caspós que, a més, em tenia a mi molta mania per contestatària. Vomitar sense deixar de mirar-lo, a mode de sentència. 

El seu disgust més gran mentre érem a l’institut va ser que no la deixessin anar al viatge de final de curs de sisè a Itàlia, amb la nostra professora progre, feminista, la Margarida Ballester, a la que adoràvem, després d’una preparació exhaustiva de tot allò que veuríem, amb la perspectiva entusiasta de fer la nostra primera aventura viatgera a l’estranger. Ja sabem que després se’n va ben atipar, de viatjar, quan va poder!

Tampoc volia estudiar magisteri, com volien a casa -ja era una lletraferida impossible d’atrapar quan teníem 17 anys i somiava amb la literatura i el periodisme. Però ho va fer, va complir i des d’allà va buscar i es va inventar les formes de crear i aprendre permanentment. Vam passar poc temps separades, el temps intensiu de carreres diferents, els inicis de la vida en parella, l’aprenentatge de les feines d’adultes… però ens vam tornar a trobar per no deixar-nos més quan, en una d’aquestes formes de la Trini d’anar més enllà sense deixar de complir, em va comunicar tota contenta que seria alumna meva. S’havia matriculat a antropologia quan jo feia poc que m’havia incorporat a la docència universitària. Imparable des d’allà, i veient venir els temps, es va convertir en la primera antropòloga a la xarxa de tot l’Estat, creant sinèrgies per fer circular el pensament de l’era d’Aquari, levistrossianes resolent contradiccions aparents a un nou nivell de concreció que superava velles dicotomies. Lligant camps -educació, antropologia, tecnologia, futur.

I escriure, que la satisfeia tant, on i quan se li presentava l’oportunitat. Recordàvem la primera vetllada literària, les més joves del públic, quan el nostre estimat professor-poeta Josep Maria Sala-Valldaura va publicar Tot extrem voler i El Quadern del Cec. No tenia fans més fidels que nosaltres, que ens sabien de memòria versos de significats sovint només intuïts i, també per això, més excitants.

Va ser la veu que podia entendre des de l’amistat incondicional i el coneixement real de l’entorn què m’estava passant en els meus temps més durs, i es frustrava perquè no aconseguia assimilar com havia caigut precisament jo a la teranyina de l’assetjament que em va robar anys de salut mental amb doloroses seqüeles.

La Trini i jo, tot i tenir la mateixa edat, vam ser mares a destemps l’una de l’altra. Aquesta casualitat ens va permetre, sense competir ni dissentir, gaudir i patir amb l’altra quan tocaven els relats apassionats o desesperats que tenien per protagonistes els nostres fills. Primer jo, després ella, i ja fa temps que juntes, compartint satisfaccions i esperances per les nostres meravelloses i honestes criatures que ja son adultes.

Seguidora de la Lidia com una autèntica tieta, a qui va ajudar a muntar el compte d’Instagram a la vetlla de la meva mare, em recordava ella just ahir. És la hòstia, és com tu, és que és com tu! O bé, no pateixis, que el Pau se’n sortirà, amb el talent que té, però si és fill teu, és també una manera de ser tu, quin dubte tens? I quanta raó.

La Trini ha tingut fins el final un tuit fixat al seu timeline dedicat amb un orgull, tant desbordant com mesurat i contingut en aparença, a la seva jove. Tota ella es revela en la selecció del missatge i de les paraules: “Más del 96% del alumnado que entra en el programa sigue en la universidad” diu @ShazraJaved directora del programa #prometheus de @aeiraval en una entrevista que li fan a http://laindependent.cat/index.php?opti. Enamorada dels seus fills, exploradors sense fronteres, en Guillem i en Xavi, i cofoia de la seva entranyable relació, replicant la que ella tenia amb l’Adela, la seva estimada germana.

Sense la Trini corro el risc de ser més feble, d’estar més exposada. Tingueu en compte que perdo la companyia d’una veu que jo sempre recordaré càlida, irònica i juganera que em deia meravelles i que sempre estava de part meva. Tant de bo m’hagi sentit ella a mi també així. Que bé que tenim una bona fotografia del tàndem: la Trini i jo disfressades de senyores elegants el darrer 29 de febrer. Jo miro a la càmera. Ella ja mirava més enllà, prement-me el braç. La meva amiga Trini era una bruixa-fada del 8 de març, per això sé que hi serà sempre quan necessiti invocar-la.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s